Covava l'ou de la mort blanca

L'apunt d'avui fa reflexionar. A la feina ens han enviat aquest magnífic poema de Maria Mercè Marçal, que segons diuen va patir un càncer de mama. El poema està musicat i cantat per Silvia Pérez Cruz
Sota del vídeo podeu llegir la lletra.
A mi m'ha emocionat i m'ha fet posar la pell de gallina.





Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

2 comentaris:

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Efectivament, Núria. La Maria-mercè va patir, i en va morir, un càncer de pit. Coneixia el poema i és brutal, sobre tot sabent de què i qui parla.
Per altra banda, la Sílvia Pérez Cruz, a qui he tingut l'oportunitat de sentir en directe és una cantant genial.

a peu coix ha dit...

Hola toni benvingut per aquí. Jo no ho sabia i, com tu dius és un poema brutal.